RAMON LLUM DEL MON (Poema al Mestre Il·luminat Ramon Llull de Mallorques, Oct. MMX, Editat a varies publicacions religioses)

 

Al Mestre Il·luminat, Ramon Llull de Mallorques

 

 RAMON LLUM DEL MON  

Composició de nou quartetes al Beat, a peu del sepulcre, Sant Francesc, Ciutat de Mallorques. MMX

  

Llull Sant, Car Amic :

vós llum de Mallorques,

tocàreu los orgues

al Frare Aymeric

 

Ramon de mon aima

den Jaume el Bon Rei

vos duc altre almoina

per complir ma llei

 

¡Llei i Llull van juntes!

sens lleis guanya el mal

¿no pren ses mesures

la purpra coral…?

 

No va‘ver-hi causa

No hagué l’ocasió,

L’enveja fou grossa

i u Rei, protector

 

No va’ver-hi forca

de la Inquisició

Sa foguera porca

quedà sens el tió

 

Al Senyor lloança

li escrigueu dejorn

que ès punta de llança

la ploma de plom

 

Oh llum de Mallorques

que sou en los Cels,

estel quan són fosques,

no sou orfe en feels

 

Sou la Lluna als vespres

Sou gran, sou l’ humil,

Sou l’ “A” de ses lletres,

Sou s’aigo des Bril

 

L’Infame corema

ès coixa d’un peu

¡Ja l’àuria corona

vos va possar Déu!

 

T C P

M

= = =

I I I

  

  

 

 

Set segles d’Almoines, i ets arxius romanen aturats a Roma

La sombra de Aymerich es alargada” (de sa premsa, 4 de Maig de 2008)

 

NICOLAU D’AYMERICH. Fou es Gran Inquisidor de l’Iglésia Catalana que va qualificar d’herètiques ses obres des mallorquí Ramon Llull, quan aquestes ja eren ben conegudes i apreciades per tota Europa. Sa causa iniciada pel dominic català pareixen ser es motiu de ses succesives negatives, laxituts o paralitzacións periódiques en es procés de Canonització del beat malllorquí. Cas insólit quan se tracta d’un expedient d’ara fa set Segles, i més en es temps actuals d’apertura de Roma, que recentment va demanar perdó per ses atrocitats comeses per l’Inquisició, que ha deixat de comdemnar minories, creències o tendències que eren causa d’excomulgació, o que s’ha obert a la ciència, acceptant per exemple es darwinisme com una explicació no enfrontada als principis bàsics de la Creació. No deixa de ser coriós es fet de que a sa majoría d’Enciclopèdies, narrativa, llibres de divulgació històrica o docents, Ramon Llull apareix descrit com “el gran filósof català” (veure “La Catedral del Mar”, Ildefonso Falcones, resident a Barcelona.

* (veure ses manifestacions de s’advocat de la causa lul·liana devant la Prefactura per a la Preservació de La Fe, -nom que designa s’institut eclesiàstic derivat de l’Inquisició- Mossèn Gabriel Ramis, designat com a tal pel Bisbe Todor ÚbedaLa Sombra de Aymerich es Alargada”-, 4 de Maig de 2008).

FORCA. Mossèn Alcover cita unes paraules des mateix Ramon Llull a Blanquerna. Forca: Instrument de suplici, format per un o dos pals plantats en terra i un altre entravessat a la part superior, en el qual són penjats els reus condemnats a morir ofegats per suspensió”. Llull Blanq. 76, 11: “Lo canonge dix que’l rey devia esser penjat enans que’l ladre e en pus altes forques que’l ladre…”

TIÓ. Mossèn Alcover: “Tros de soca o branca gruixuda, sobretot es que se destina a ser cremat”. Com a altres entrades, n’Alcover cita al própi Ramon: Llull Cont. 159, 4: “Axí com tions cremants”; “Hun bon tihó que fos ben gros fóra millor”, Somni J. Joan 596. Tió d’infern: fig.,condemnat de l’infern; es diu sobretot dels blasfems”. “Sa foguera porca quedà sens el tió”: En Llull no fou es tió, s’objecte a cremar, s’ajusticiat a sa foguera inquisitorial. Es tió ès es propi Llull.

EL REI, protector, EL REI EN JAUME II “EL BONDADÓS”. Llull fou s’instructor de l’infant en Jaume, primer Rei de la Monarquía Privativa de les Mallorques, conegut com Jaume II el Bondadós (“… Jaume el bon Rei”). En tenir ceptre, corona i Regne, Jaume va tenir al mestre Llull com a conseller i amic, afavorint-lo en es seus viatjes i amb sa construcció des monastir de Miramar. L’Iglésia de Sant Francesc, a on reposen les restes de Ramón Llull se troba a tir de fona de sa de Santa Eulària, a on El Rei en Jaume fou coronat el 1276: “Iacobi Dei Gratia Regis Maioricarum, Comitis Rossilionis et Ceritanie et Domini Montispessulani”. El Regne de Mallorques comprenia ses Illes Balears, es Comtats des Rosselló i Cerdanya, Cotlliure, Montpeller, Omeladès, Carladès, part des Comtat de Foix, la Vall d’Aràn i es comtats catalans del Nord (el Donasà i el Pallars Sobirà).

ALMOINA. Es matieix Llull ho explica: “Ne homens qui fassen almoyna ne qui per Deu desemparen lo mon” (Llull, Gentil); “Aquell pobre pregà lo cambiador que per amor de Deu li faés almoyna de un diner” (Llull, Felix). Una almoina ès una ofrena caritativa per socórrer una persona o una causa. Justament, es vers fa referència a que vora es sepulcre del Beat, a l’iglésia de Sant Francesc de Ciutat, hi ha un cartell que diu textualment: “Almoines per a la CANONITZACIÓ DEL BEAT RAMON LLULL”. És sa vindicació d’aquesta composició en quartetes i refereix a sa causa esmentada a n’es punt primer: s’almoina està dedicada a “lo que ès de llei”. Aquesta injusticia que dura ja set segles torna a ser esmentada, en sentit figurat a sa darrera quarteta.

LLUNA. Es símbol heràldic de sa familia Llull consisteix en una mitja lluna. Aquest fet és paradoxal, donat que el Mestre Ramon va arribar a dominar sa llengo des sarraïns, va escriure gran part de sa seva ingent obra en àrab, i se va dedicar a pregonar el cristianisme per tot el mon, especialment als puestos d’influència islàmica. Llull mantenía que ses diferències entre sa doctrina del Bon Jesús i ses ensenyances de “el Coràn” éren compatibles. A sa capella de la nau de l’iglésia a on se troba es sepulcre, un magnífic vitral mostra una mitja lluna purpra.

S’AIGO DES BRIL. S‘expressió “s’Aigo des Bril” (“Aigua de l’Abril” en català) representa es seny, es sentit comú, sa cordura. Ès dita popular mallorquina (i molt vigent) sa que diu que a un individu “li falta s’aigo des Bril” per designar a una persona extravagant, que no és conseqüent o que “no és tota”.

LA PURPRA CORAL, L’INFAME COROMA. Es color purpra (o porpra) identifica a ses màximes dignitats eclesiàstiques, així com als reis. Aquest simbolisme te es seu precedent i raó a n’ets emperadors romans. “La purpra coral” refereix al conjunt des caps de l’Iglèsia així com al seu “primo inter pares”, que ès el Sant Pare. D’altre banda, respecte a sa “Corema”, que ès es sacrifici pasqual de certes privacións per ses quals se recorda la passió del Bon Jesus, en mallorquí ès popular es dit “ès més llarg que una coroma”. Per tant, aquest concepte designa aquí s’inaudita antigor de sa causa de sa Canonització del beat Ramon Llull, que en virtut de certa compostura te oficialment sa dignitat de “Beat” només a la diócesis de Mallorca, lo mateix que es beats i màrtirs “Cabrit” i “Bassa”. Mossèn Antoni Mª Alcover Sureda: “COREMA f. Balear, en català: “Quaresma”.

 

~ por Admin en 31 enero 2011.

20 comentarios to “RAMON LLUM DEL MON (Poema al Mestre Il·luminat Ramon Llull de Mallorques, Oct. MMX, Editat a varies publicacions religioses)”

  1. Vera. Molt agut: “Roma romana romàn”, es a dir, romàn, persisteix en sa seva actitut, ara com fa 700 anys. Vergonyós.

  2. Algunes mostres insignificants com a primera part des meu soport al missatge d’aquesta composició que amb tanta valentia, tanta veritat diu:

    – “Philosophus Magnus Magistri Raimundus Lullus MAIORICENCINS”, Bibliotèca Palatina de Manheim, Alemania.
    – “Raimundi Lulli MAIORICANI”, Giovanni Bracesco, 1548.
    – “Raymondi Lulli de INSULA MAIORICARUM”, Ferrari de Gradi. Venècia, 1525.
    – “Raimundi Lulli MAIORICANI Philosophi Sui Temporis Doctissimi Libelli Aliquot Chemici”. Giovanni Bracesco. Basilea, 1572.
    – “Vida y hechos del admirable Dotor y Martyr Ramon Lull vezino de MALLORCA”. Gabriel Guasp, 1606.
    – “Illuminati Patris Raymundi Lullii MAIORICENSIS”, Gilbert de Villiers, 1515.
    – “Mestre Ramon Lull de MALLORQUES”, Jeroni Rosselló, 1872-1904.
    – “Libro del ascenso, y descenso del entendimiento” (Traducc.), Compuesto en Lengua Lemosina por el Iluminado Doctor, y Martyr de Jesu-Christo el Beato Raymundo Llull MALLORQUÍN de la Tercera Orden de S. Francisco”, Vídua Frau, 1753, etc.

  3. S’han corretgit certes errades i segurament n’hi ha més a corretgir. Aquesta composició profusa en sinèresis és una succesió de nou quartetes en rima assonant amb certes llicències habituals a sa preceptiva literària, com són alguns parells de sil·labes a final de dos versos amb sa mateixa cadència, contraccions, localismes (com s’article “u”, própi des pollencí), es recurs a qualque expressió feta o arcaísmes que miren d’evocar s’estil del própi Ramon Llull.
    Com diu es títol, se tracta d’un esborrany, i tot entés que no te gaire lógica mostrar s’esborrany preliminar, s’edita aquí per no eliminar s’anterior composició, que mostrava mancances i a les hores possibilitats per treurer-li qualque sustància. Se fa lo que se pot i se fa perquè així un passa el temps.

    PD: A G. Ramis, moltes gràcies per ses referències de mallorquinitat d’en Ramon Llull. Esper sa segona part.

  4. me sorpren que part de sa composició estigui escrita en s’article literari… són intoxicacions catalanistes de s’època???

  5. PER AQUEST FENÓMEN PARA-ANORMAL QUE SE FA DIR “CAIME”, QUE CADA VEGADA FICA ES POTÓ, A ROTLO DE LO QUE ELL ANOMENA “ARTICLE LITERARI” (SE DEU REFERIR A N’ES NOSTRO ARTICLE ALVEOLAR):

    S’ARTICLE ALVEOLAR I S’ARTICLE SALAT:
    El, La, Els, Les, Lo, Los i derivacions representen s’article alveolar que a certs casos susbtitueixen a s’article salat, es característic de sa parla balear, derivat des clàssics “ipse”, “ipsa”, “ipsum” i gairebé perdut a tota sa romanía. S’article alveolar (o “lalat”) s’empra només quan se refereix a una dignitat (“La mare de Déu”), per evitar s’ambigüetat en casos d’antonímia (com ès es cas de “la mar” i “sa mà”) o a casos excepcionals (com és es cas de “l’hora”, “El Sud” i d’altres). La Vila de Pollença ho manté, juntament amb s’article “u” (“u pí de formentor”, “u cotxo”). S’alveolar s’ha emprat a sa poesia i en es registres amb pretensions formals o literàries. Convé apuntar que a sa península era d’ús comú a l’Edat Mitjana, si be s’influència i prestigi des juglars de s’Occitania (ets alfabetitzats d’aquella época oscura, juntament amb l’Iglésia, escribans, cortesans i alguns nobles) va fer que es català seguís es camí des castellà o des francés, adoptant s’article alveolar i deixant sa seva petjada únicament a antopónims, a un ús residual a certs indrets de sa costa del Sud del llevant ibèric o en cas des mallorquí de Gallinera i la vall de Tàrbena (al País Valencià). Tot indica que la puresa (cultisme o arcaisme) de s’article salat s’ha vist afavorit per s’isolament de Balears, molt més resistent a ses influències i “contaminacions” forànes. Altres puestos a on encara s’empren derivats des demostratius clàssics és s’illa de Sardenya i certs reductes llenguedocians propers a n’es Pirineus o costanencs.

    A un discurs estructurat, un texte en prosa, convé ser conseqüest per tal de no cometre s’incoherència d’alternar un i un altre tipo d’article. Dins sa poesía se permeten certes llicències amb sos articles, per afavorir es recurs a s’aliteració (“la ploma de plom”) o per tal de poder afegir o alternar es número sil·labes (per exemple, a sa contracció de sa preposició “a” + s’article alveolar masculí singular “el”: “al frare”. Aquesta contracció, quan és referida a Déu, comença en maiúscula “Al Senyor”). S’article alveolar està justificat, en funció d’un criteri personal d’economitazació, allà a on certes construccions sintàctiques des balear resulten extenses, com en es cas de sa que designa un puesto o un temps, que precisa ses proposicions “a”, després “en” i després s’article salat (“es”, per exemple). Així, sa formula mallorquina sería “A’n es moment adecuat”. Es recurs a s’article alveolar perment reduir sa contracció escriguent “Al”, només dues grafies en lloc de 6 (contant s’apòstrof i s’espai).

  6. MOLT BEN DIT!!!!. ES BALEAR ES MOLT MÉS PUR QUE SES LLENGOS CONTINENTALS. NOMÉS S’ENTEN DES D’UN FILOPANCATALANISME RADICAL QUE S’ACUSSI UN TEXTE (PROSA O POESÍA) DE POSSIBLE “CONTAMINACIÓ” CATALANA PER EMPRAR AQUEST ARTICLE QUE TAMBÉ ÉS NOSTRO (M’AGRADA SA DFINICIÓ D’ ARTICLE ALVEOLAR) PERÓ A CASOS EXCEPCIONALS.
    S’ARTICLE SALAT TE TANTA DIGNITAT QUE NO ÉS PER RES, MANCO LITERARI QUE S’ALTRE.
    CONTAMINACIÓ SA DETS IBÈRICS DE SA COMUNITAT CATALANA, QUE PARLEN I ESCRIUEN “AXARNEGAT” I ESCOLTAR-LOS FA MAL DE CAP.

    I D’INFLUÈNCIES CATALANES DE S’EPOCA RES. A S’ÉPOCA CATALUNYA, COM A ENTITAT (Conjut heterogèni des comptats carolingis vassall del Regne d’Aragó) ACABAVA DE COMENÇAR-SE A DIR-SE AIXÍ (ES NOM DE “BALEARS” COMPTAVA JA AMB MILENIS), I SA GENT DEIA A NES “SERMO VULGARIS” AMB DIFERENTS FÓRMULES (NOSTRO ROMANÇ, VULGAR, ETC).

    PER AQUELL LLAVONCES, ES ROMANÇ QUE MOLT DE SEGLES DESPRÉS ESDEVINDRIA EN “CATALÀ” ERA ES LLEMOSÍ DEL SUD, UNA BRANCA DIVERGENT DE S’OCCITÀ.

    “Libro del ascenso, y descenso del entendimiento” (Traducc.), COMPUESTO EN LENGUA LEMOSINA por el Iluminado Doctor y Martyr de Jesu-Christo el Beato Raymundo Llull MALLORQUÍN de la Tercera Orden de S. Francisco”, Vídua Frau, 1753.

    M’HA AGRADAT MOLT S’EXPLICACIÓ SOBRE S’ARTICLE ALVEOLAR.

  7. tan viu que ets. me podries mostrar documents d’època medieval on aparegui l’article salat. els me mostraràs???

  8. Estimat Caime, ja t’ho diré jo: Capbreu de Castellbisbal de 1189. Basta?

  9. Gràcies G. Ramis, i gràcies Capbreu, peró tampoc feia falta.
    Me pens que ja he loclaitzat a sa persona que s’amaga darrera es nom de “Caime”, una “persona” que s’ha distinguit per desjectar violèntament a tothom i que ara fa befa d’un Jaume en concret.
    En conseqüència no reconec com a interlocutor aquesta tipología de personatges.
    No obstant, ja que has posat un de tants exemple, te diré que lo plantetjat pes tal Caime (que ja fou respost a un antic article) serà contestat, justificat i demostrat en es lloc a on pertoca i es moment adecuat.

    Bon día de la ráça*** (dimarts que ve) si no mos veim abans.

    PD: Es que es pares des catalanisme parlen de “La raça catalana”, “Eugenesia per a la Preservació de la raça catalana”. Es meus quatre padrins (tots de pobles difents) deien “avui ès festa, ès la raça”. Obviament, no se referien a sa raça catalana. Avui ès políticament incorrecte, peró molta de gent ho diu (aquí i també a Catalunya, Vasconia, etc) i fora Espanya ho proclama tot un continent. Dimarts el Comte de Barcelona (SM El Rei d’Espanya) parlarà per tots es membres d’aquesta “raça” (es concepte ès antropológicament incorrecte, peró va triomfar “comercialment”). I hi ha una putada de gent (no passa com es PPCC, que ni tans sols se senten catalans a una gran part de Lleida, la Vall d’Araàn). Ahur.

  10. me referia a un document redactat a Mallorca a s’època medieval amb article salat…

  11. Per a mi, Caime, que es xuetes en tenieu molts en es vostros llibres de comptes, peró o vos o cremàren o ho cremàren es vostros padrins. Qualque cosa s’ha rescatada, a documents menors que valen tant, testimonialment, com Blanquerna o Tirant (perquè tots es clàssics “catalans” són mallorquins o valencians i es catalans no tenen cap?).
    A més, després de quedar en ridicul cada vegada que poses pleit i te donen contesta, en donar-te més proves, quin atre emperó possaràs?…
    Crec que fa be s’administrador passant d’una torracollons com tu.

  12. L’enhorabona per aquesta poesía. M’han agradat molt certes metàfores i alusions (enverinades perosubtilment), i me pareixen oportunes ses explicacions, que no donen raó de totes ses que hi són. Per aixó trob que no estaría de més explicar lo de “L’infame corema que ès coixa d’un peu”.
    Ès certament agut per lo que s’explica de sa “quaresma”, penitència que en es cas d’en Llull ja dura massa i constitueix una infàmia, peró es segon vers ès s’interssant:
    Probàblement sa majoria de sa gent desconeix sa tradicional figura de “sa jaia corema”, que durant sa corema era representada com una jaia amb tantes cames com setmanes te sa corema. Cada setmana que passava se li arrebasava una cama.
    Que aquest greuge que pessa sobre es nostro Beat Ramón Llull sigui injust, sense fonament, està per tant molt ben expressat en es segon vers, que enllaça amb es primer, i que dona un consol bastant gloriós en es dos darrers: Independentment, s’àuria corona (s’aureola amb sa qual se repressenta la santidat), ja li fou otorgada pel Senyor.

    Fa honor al Mestre Llull, ès senzilla i a les hores aguda, ès musical i essent àcida, reivindicativa i crítica, conté elements divertits que lleven ferro a l’assumpte, com a nes quartet primer, que d’entrada diu lo dets orgues al temps que rebaixa sa dignitat del enemic d’en Lull a sa condició de simple frare.

    M’ha fet gràcia.

  13. Vergonya cavallers, vergonya!!. Ramon Llull a Roma. I amb fulles de lloré.

    NOTA DE S’ADMINISTRADOR: Moltes de Gràcies Serafí, en poder pasaré pes teu cau, que tot i que enfora cau, no ès xerec, ès un bon cau.

  14. A n’Aymerich
    Amb bassetjes amegades però llestes

    No tenim gens de por a sa mestralada
    però mos farem enfòra de Girona
    per si té mal de ventre dins sa tomba
    aquell que ja mos va fer sa gran porcada

  15. “La sombra de Aymerich es alargada”… i tant que arriba a n’es nostros dies… I això mos fa mal a tots, ja que ès una ombra fosca d’inquisició, de repressió de llibertats individuals i de manca de respecte a n’es drets humans fonamentals.

    Per notros, mallorquins, Ramon Llull ès una figura capital de sa nostra cultura, encara que no compartiguem totes ses seves afirmacions (algunes ben relatives) filosòfiques i teològiques.

    Ès “llum de Mallorques”, com dius en es teu poema, si mos mena en lo espiritual a descobrir sa nostra llum interior i en lo social a viure sa nostra mallorquinitat d’una menera, a la vegada, autèntica, alliberada de colonialismes, de sucursalismes i de nafres tradicionals, afirmadora de valors positius i oberta a n’es quatre vents del món.

  16. Moltíssimes gràcies Asteroide, venguent de vos ès tot un honor. Ahir vaig esser a Moni-Sion. A tu i a Don Miquel Nigorra vos enviaré lo que es jesuïtes me varen fer arribar. De fet, a una publicació a on lis enví qualque article, “Jesuïtes” (bastant casolana, xq la fan amb sa fotocopiadora d’allà i ès per poca gent), número de 64 (Març 2010) surt un article prou interessant: “1910: Gran defensa de Ramon Llull feta pel bisbe Campins davant el Papa Pius X”. Es discurs de Campins va ser tan emotiu que va fer plorar es feels i ell mateix hagué d’interrompre per moments. Al sendemà s'”Obsservatore Romano” va posar ets italians a favor del gran Mestre mallorquí (se va fer ressó sa premsa de Madrid, Paris, etc). Peró la cosa va quedar axí. Roma Romana Romàn.

  17. Toni, m’interessa aquest article de sa defensa del Bisbe Campins. M’ho digueres ahir per teléfon i ja me vaig interessar.
    Gràcies!

  18. Tomàs, com q no ès cap secret, ara juntava un parell de coses i ho public. i vos enví a tots certes INFOS. Ah!: Gràcies a Déu has dit o has vengut a dir que mos varem cridar per teléfono. Així m’agrada. Només es catalans “truquen” i deixen “el missatge” a “la bustia”. Noltros, més rustics, cridam o telefonam.
    🙂

  19. Cierto, no es una causa meramente religiosa (que lo es), es un agravio mayúsculo. Darwin no tenía ningún pleito con la Iglesia, acertó en sus teorías, tuvo que aguantar las burlas de los puritanos de su época, y fue la Iglesia la que al fin le pidió perdón. Galileo hizo un abjuro en falso y el mismisimo Papa le oyó decir, después de la comedia (“y sin embargo se mueve”). El problema de Llull es que es un renacentista pleno mucho antes del renacimiento, y que los archivos del Vaticano son de un miserable inquisidor de la Edad Media. No hay más cera que la que arde. Y qué interesante: Llull era tan brillante que jamás le vetaron en vida. Aymerich le acusó cuando Llull ya no era de este mundo. El que dice la última palabra gana. Y fue Aymerich quien la dijo, sin embargo…

    Aymerich ya es ceniza y quien rie el último rie mejor.

  20. Si en Octubre el autor se preguntaba cuán larga era la sombra de Aymeric, cuatro meses después me pregunto yo cuán larga será su mano, que parece llegar hasta la curia romana. Ya cerró un “Forum” de fascistas, tiene a la OCB abochornada, ha destapado las mentiras de Bauzá y ahora llega Llull. Estoy segura de que son casualidades, pero resultan muy curiosas.

    “Llull Sant, Car Amic: vós llum de Mallorques, tocàreu los orgues al Frare Aymeric . . . ¡Llei i Llull van juntes!, sens lleis guanya el mal, ¿no pren ses mesures, la purpra coral…?”

    Pues si, setecientos años después la jerarquía púrpura toma medidas por primera vez. La poesía, muy bonita, parece haber sido más eficaz que una audiencia con el propio Ratzinger.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

 
A %d blogueros les gusta esto: