LLORENÇ VIDAL. UNESCO. BACAVÉS. AMIC D’AQUEST BLOG.

AQUESTA ÉS UNA PÀGINA D’ESPECIAL ESTIMÀNÇA DEDICADA A UN ALTRE AUTÈNTIC TESTIMONI D’AUTORITAT, SENY I BALEARITAT: EN LLORENÇ VIDAL I VIDAL

 Llorenç Vidal (Entre d’altres mèrits), obtengué és prestiós Premi “Ramon Llull”, és encara membre de s’ “Institut d’Estudis Baleàrics”, fou es Creador des “Dia Internacional de la Pau” -reconegut i recolzat per l’UNESCO-, Fundador de sa Revista “Ponent, Cuaderns Literaris”, PROPOST AL PREMI NOBEL DE LA PAU, i FERM DEFENSOR DES TERME LINGÜÍSTIC “BACAVÉS” en lloc des terme “Català” per a denominar sa llengua comuna.

Al puesto corresponent trobareu es seu Poema dedicat al darrer gran representant des mallorquins assessinats d’aquella época, el Walli n’Abú Yahya . A sa seva corresponenta secció, Poemes sobre sa Pàtria Mallorqina, en trobareu un altre d’en Gillem d’Efak). Abans de continuar de s’autor, amic d’honor d’aquesta pàgina, exposarem una històrica carta que hem decidit separar de sa composició poética de sa que parla (està, ja ho hem dit, a altre secció). A continiació:

“Article d’en Llorenç Vidal a s’Ultima Hora (1995)

sobre es 31 de Desembre” :

 “El 31 de desembre, aniversari de sa conquesta de sa Ciutat de Palma per Jaume el Conqueridor, té per Mallorca un doble simbolisme. D’una banda sa commemoració de sa gesta que reincorpora sa nostra Illa al món occidental a través de sa Corona d’Aragó i d’altra es final de s’etapa islàmica des reialme mallorquí. Peró molt s’ha parlat popularment de sa primera significació i massa poc de sa segona, sobretot si consideram que s’història no avança a bots, sinó que és un “totum continuum” -valga s’expressió- que se desplega per evolució progressiva des de s’època pre-talaiòtica fins es nostros dies, en una “executòria històrica almanco cinc vegades mil.lenària de l’espai balear”, com destaca el Dr. Alvaro Santamaría a sa seva recent i documentada obra “Ejecutoria del Reino de Mallorca”. És per això que Abu Yahya, es darrer walí musulmà illenc -relativament autònom i que governava en nom del Califat almohade- esdevé una figura de notable importància en es devenir històric multicultural des poble mallorquí, ja que és per Mallorca i en relació al Rei En Jaume lo mateix que Boabdil -més de dos sigles i mig més tard- serà per Granada i en relació als Reis Catòlics. És vera que sabem relativament poc de sa seva vida. Sí mos consta, pes “Llibre des Feyts”, sa defensa desesperada que va fer de la Medina Mayurqa, però mos resta conèixer amb exactitud molts d’altres aspectes, com, per exemple, es seu destí posterior, que segons Al-Majzumí, en el seu “Kitab el Mayurqa” o “Kitab Tarikh Mayurqa” (Llibre d’Història de Mallorca) va ser de tortura i mort a mans des conquistadors. Unicament una supina ignorància de sa nostra història nacional pot fer que es mallorquins d’ara ignorem es seu significat, un significat romàntic que he evocat en un romanç ple d’ecos -més o manco llunyans- del romancer popular”.

 Es testimoni almòhade anàleg al “Llibre des Feyts” demostra com s’Islam d’aquell llevonces era molt més civilitzat que es ferotge cristianitsme polititzat i imperialista del moment. A un passatje d’aquesta narració d’ara fa set segles en àrab antic, rescatada fa pocs anys a un tenderutxo del Sahara al més pur estil “Indiana Jones”, s’autor, un “moro” escapat del genocidi, explica amb aquestes paraules:

“i amb nom d’Al·lâh digueren: No existeix entre ses dues religions cap antagonisme i malànima és tot aquell amb qui mom trobam i és renuent a acceptar-ho”.

Es passatge demostra que sa conquesta aragonesa “subvencionada” en gran mesura per ses corts catalanes, tengué, abans de tot, una motivació político-territorialista. Al Rei Abú Yahya, que va acabar capitulant, el torturaren i el tallaren es cap. Aquesta fou sa misericordia cristiana.

Afortunadament, nostro primer Monarca d’es nostro Regne Privatiu i sobirà, era d’un altre tarannà, i va ser modelat amb ses idees des seu mestre i sensescal es Beat Ramon Llull de Mallorques, que compartia, ses paraules extretes des relat de sa Conquesta segons sa font islàmica.

Es poema d’en Llorenç Vidal anomenat “Evocació d’Abu Yahya” (publicat es mateix 29 de Desembre de 1995), ho trobareu a sa seva secció corresponent.

 

Hem considerat avinet incloure, com a complement, uns pàrrafs d’un article més contemporàni sobre “El 31 de Decembre” de l’emèrit Dr. Román Piña Homs:

(Se Publicarà en Breu)

 

 Llorenç Vidal Vidal: Natural de Santanyí (1936) fou s’únic mallorquí (i espanyol) propost pes Premi Nobel a la Pau. Fou poeta, escripor, mestre d’escola, llul·lista i deixeble de Mohandas Gandhi, natural de Santanyí (1936), fou es creador d’es “Dia Internacional de la Pau”, talment reconegut per l’ONU i cel·lebrat avui en dia arreu de tot el planeta. Fou Premi “Ramon Llull” i també des Jogs Florals a s’exili, Membre de s’Institut d’Estudis Baleàrics, Premi “Trovador de la Pau” in memoriam de s’Actriu i cantant occitana “Chantarella”, Premi “Ciutat de Vera”, Membre d’Honor de s’Associació d’escriptors de Ceuta (pes seus coneixements del mon Islàmic) i també de Brasil (a on va residir en es seu exili), Fundador/Director de sa revista “Ponent Cuaderns Literaris”, Menció d’Honor de s’UNESCO, Senyera de la Pau des “Grup de Drets Humans de Mallorca”, Premi Internacional de poesia amorosa concedit per Cercle de Belles Arts, Premi “Memorial Joan XXIII”, Medalla d’Or de la Vila de Santanyí i condecorat amb sa Creu de Cavaller de l’Ordre d’Alfonç X el Savi. És obligat, per qüestions obvies, que mai va rebre cap menció des de Catalunya. En definitiva, un des nostros paissans més universals des panorama cultural, però, curiosament, totalment oblidat dins de s’àmbit filocatalanista. Una fonamental figura a rescatar de s’ostracisme de sa política cultural “oficalista” des nostros Governs progressistes en els que participa, just en aquesta àrea de política cultural, es grupuscle anomenat “Esquerra Republicana de Catalunya” (partit polític amb es 0,03% de representació des sufragi Balear a ses el·leccions autonòmiques del 2007). En prosa poètica fous autor des “Petit llibre d’un solitari”), considerada sa més important obra mística, universalista i pacifista de sa literatura mallorquina i balear contemporànea. No és gens fàcil tenir un curriculum com aquest.

Lo que aquí ve més a compte, és que a més de tot lo exposat, que no és que sia poc, en Llorenç Vidal fou famós (encara que es lletraferits filocatalanistes d’avui en dia ho tenguin com a tema “tabú”, com a personatge esborrable i innombrable de sa nostra història -encara que escrigués en català de Mallorca-) per ajudar a evitar situacions hegemonistes (seguint sa filosofia des més gran filòleg en es seu moment: Mn. Antoni Mª Alcover) i per evitar polèmiques filològiques i conflictes sociolingüístics, per difondre ferm a Balears es termes BACAVÉS i (com alternativa) CAVABÀNIC per referir-se a sa llengua Catalana-Valenciana-Balear. Se tracta d’un terme creat per primera vegada al 1932 s’erudit historiador valencià Nicolau Primitiu Gómez Serrano, i tambè per s’Associació Cultural de balears residents a Barcelona “S’Equip Any 2000”. Tot venía d’una denominació sintètica de ses primeres sílabes de “català-valencià-balear”, denominació de sa qual fou autor qui essent Director des Primer Congrès de sa Llengua Catalana, va dimitir per sa politització política i annexionista de dit Congrès, impulsada per S’Institut d’Estudis Catalans i per s’ingenyer Pompeu Fabra, Vicari General de Mallorca, escriptor i lingüísta, Antoni María Alcover i Sureda al any 1906, qui fou creador des famós Diccionari Balear-Valencia-Català.

 

COMUNICACIÓ EPISTOLAR DE DON LLORENÇ AMB EN TONI CANTARELLAS: (13 de Juny de 2009): Hola! M’ha agradat veure reproduits es meu article i sa meva evocació d’Abu Yahya en es teu blog, lo que demostra que dins molts de noltros està viva i ben viva sa multiculturalidat bàsica de sa nostra mallorquinidat, des de sa cultura talaiòtica fins ara. Una abraçada… Llorenç.

NOTA D’EN TONI:

HE COMENÇAT AMB BON PEU AMB EN LLORENÇ. ME FA S’IMPRESSIÓ DE QUE ESTÀ CONTENT DE REBRE NOVES DES DE SA ROQUETA. HEM QUEDAT PER VEURER-MOS SA PRIMERA VEGADA QUE TORNI A SA SEVA PÀTRIA INSULAR. NO CREC QUE S’ENFADI (SURT A SES BIOGRAFIES) SI DIC QUE VA NÈIXER AL 1936 (ANY D’INFAUST RECORD), LO QUAL ME PAREIX MOLT CORIÓS PERQUÉ SENSE VOLER FER CÀLCULS, VEIG PER SES FOTOS QUE SE CONSERVA TAL SI FOS UN AL·LOT I FÀ PINTA D’ESTAR MÉS SÀ QUE UN GRÀ D’ALL. ES MEU MESTRE UMBRAL DEIA “ODIAR DA CÀNCER”. SUPÓS QUE SER PACIFISTA DONA LONGEVITAT I VITALITAT.

D.E.N.I.P.

Una pàgina amb suport de s’UNESCO

 

Es DENIP ha esdevingut més que en un acrónim molt significatiu que denota una fita, una fetxa conmemorativa; ha esdevingut, també, en una Institució informal al voltant d’una senzilla pàgina Web (gràficament molt espartana, tal vegada per seguir sa filosofia des mestre Ghandi, des mestre Llull, des Mestre Averroes, tots ells de qualque manera amb una dimensió eremita poc amiga de ses “floritures”) que se basa al 100% en s’acrónim des reconogut mondialment -i recolzat per l’UNESCO- Día Escolar de sa No-violencia i sa Pau, jornada educativa no-governamental fundada al 1964 pes nostro poeta i pacifista mallorquí Llorenç Vidal Vidal i que se cel·lebra cada any el 30 de Gener, coincidint amb s’aniversari de sa mort del Mahatma Gandhi. Aquesta pàgina dona raó d’altres puestos Webs afíns amb aquesta filosofía cívica i de caire cultural i poètic, donant peu a sa difussió o coneixement tant d’autors consagrats com de nous autors que poden ser una promesa de futur.

És de suposar que sa direcció des D.E.N.I.P. recau sobre es mateix Sr. Vidal, homo senzill, de modèstia franciscana (malgrat es seu granat curriculum), i feel al “tarannà” d’històrics pacifistes, filòsofs i sants homos sense vanitat, homils i senzills com ell mateix.

Un servidor, honrat per figurar present a sa llista de “recomenables” pes prestigiós “DENIP”, i donada sa seva afició per ses arts gràfiques, estaria molt agraït en fer qualque proposta gràfica de millora, a titol absolutamet col·laborador i desinteresat, per mirar millorar s’estètica de sa pàgina des DENIP a fi de fer-la més atractiva i funcional.

Reproducció d’un Mail a Llorenç Vidal. des d’ Al Mayûrqa a Àfrica: “COM A BON CONEIXEDOR DE SA NOSTRA HISTÒRIA, SEBRÀS QUE GENETICAMENT SOM UNA MESCLADISSA DE LO MÉS GRANAT DE SES VELLES CULTURES MEDITERRANIES, LATINS CASI 100 PER 100. I DIC CASI PERQUE DEVERS EL SEGLE XV, DEGUT AL NOSTRO COMERCI AMB ES TURK, CANVIAVEM MERCANCIES PER ESCLAUS RUSOS, ES A DIR, “ESLAUS” (i ORTODOXES). QUAN AQUESTS VAREN ACCEDIR A SA LLIBERTAT, ESSENT BATIATS EN ES CATOLICISME I ADQUIRINT ES NOMS DES SEUS PADRINS MALLORQUINS, ES NOSTRO “POOL” GENÈTIC SE VA ENRIQUIR AMB AQUESTA SANG ESLAVA.
ES MEUS GERMANS SON ROSSOS, D’ULLS CLARS, MA MARE D’ULLS BLAUS, MON PARE DE PETIT TENIA ES CABELL GROG, I JO VAIG TENIR UNA AL·LOTA (MÉS MALLORQUINA QUE UN TALAIOT) QUE PAREIXIA DE SA MATEIXA SIBERIA (JO FAIG CARA DE “MORO”).
NO SE, ¿QUE EN PENSES DE TOT AIXÓ?…”

 

 Mon pare (fill de Cantarellas-Moncadas, nissaga de mestres d’obra) també era ros de petit, peró ara no he trobat cap foto.