Sense Paraules

]]> http://miszelani.wordpress.com/2009/11/10/metafora-grafica-sense-paraules-mam-carod-i-hitler/feed/ 2 Toni 1.- MAM mama des pit de Mallorca 1. Els grans Dictadors, 2 http://miszelani.wordpress.com/2009/11/06/privilegi-de-gaeta-les-mallorques-independents/ http://miszelani.wordpress.com/2009/11/06/privilegi-de-gaeta-les-mallorques-independents/#comments Fri, 06 Nov 2009 15:52:29 +0000 Antoni http://miszelani.wordpress.com/?p=3186 ]]>

NO ES NOMÉS DIT “PRIVILEGI” (NO MOS FEIA FALTA, JA ESTAVA SOBRE-ENTÉS). ÉS SA VOLUNTAT TESTAMENTARIA DEL REI JAUME I, I ÉS SA DETERMINACIÓ D’INDEPENDÈNCIA I RUPTURA AMB EL REGNE ARAGONÉS DEL BON REI JAUME II. ÉS AIXIMATEIX SA VOLUNTAT D’EN SANXO DES DE MOMPELLER, AL DONAR-MOS SES ARMES QUE JA BATEGAVEN A LA “MALLORCA CONTINENTAL”. ÉS TAMBÉ, EN VIRTUT DE LO QUE ÉS LEGITIM I SE VA RATIFICAR A “CASPE” (QUE ÉS UN RECORDATORI POSTERIOR DONATS ES PRECEDENTS DE SA LLEPOLÍA ETERNA DE CATALUNYA ENVERS SES BALEARS), SA CAMPANYA DE RECONQUESTA PER PART DE JAUME III, I COM NO, ÉS TAMBÉ SA TEMPTATIVA FRUSTADA D’ES SEU FILL JAUME IV AL MIRAR DE RECONQUISTAR EL REGNE PER SA PART CONTINENTAL, JA QUE NO TENIA SA FINANCIACIÓ SUFICIENT COM PER FORMAR UNA FLOTA DE VAIXELLS (NOMÉS VA COMPTAR AMB SA AJUDA D’UNS MILS D’HOMOS -MERCENARIS- APORTATS PEL GERMÀ DEL REI DE FRANÇA, ATREVESSANT ES PIRINEUS PER CONFLENT I FRACASSANT DONADA SA SEVA INFERIORITAT D’EFECTIUS. PASSA A CASTELLA I MOR A SORIA DELEGANT ES DRETS DINÀSTICS A SA SEVA GERMANA ELISSABET).

MALDEMENT CASPE SIA UN RECORDATORI A CATALUNYA, NO ÉS CAP ADVERTIMENT GRATUIT. TOT I ALTRES INTRIGUES QUE FAN QUE EL REI ALFONS PROMULGUI “ELS PRIVILEGIS DE GAETA”, ES NOBLES I SES CORTS DE BAARCELONA VÀREN FINANCIAR TANT SA CONQUESTA DE MALLORCA DE 1229, COM S’USURPACIÓ DEL REGNE PER PART DE PERE EL CEREMONIÓS, COM MOLT DESPRÉS, S’AUTOPROCLAMADA I EFÍMERA REPÚBLICA DE CATALUNYA, S’INTENT DE INVASIÓ DE MALLORCA DURANT SA GUERRA CIVIL DEL PASSAT SEGLE, ESSENT DERROTATS A PORTO CRISTO.

S’IMPORTÀNCIA DEL COMPROMÍS DE CASPE (CONVERTINT A L’INFANT FERRÀN DE TRASTÀMARA EN FERRÀN I DE ARAGÓ, I PROVOCANT, AMB AMB ES SEU MATRIMONI AMB N’ISABEL DE CASTELLA, LA FUSIÓ ENTRE ES REGNES D’ARAGÓ I EL DE CASTELLA -REIS CATÓLICS-) QUE SE CONMEMORA CADA ANY.

1439. Privilegi de Gaeta: “que en lo present el Regne de Mallorques sia apartat hauent ses franqueses especials e en res del món sia sotmés al Principat de Catalunya”.

AMBAIXADOR MALLORQUI A CASP (1412): “no menys pertany al Regne de Mallorques qui es o esser deu rey de Mallorques”

1349: INTENT DE RECONQUESTA

A S’USURPADOR, P’EN Jaume III:

Jaume III (“Sempre Agust en sa Dissort”) ho va intentar. Es seu intent, venguent ses darreres possessión continentals, per recuperar el Regne, estaven legitimades: 1er.- P’es seus drets dinàstics. 2on.- Per sa voluntat testamentaria de Jaume I El Conqueridor, i 3er.- Per s’anomenat “Compromís de Caspe”. Convé sebre que el Temerari no fou el darrer Rei de Mallorques, i que sa línia de successió continúa, i no continúa fins la Reina Elissabet, germana de Jaume IV, qui ven es drets dinàstics al Príncep de Frànça: És presumpte document, sería, en tot cas, un document il·legitim, il·legal. Se poden vendre ses possessións del Regne, peró mai se pot traspasar els Drets Dinastics. Després d’en Jaume III hi ha bona enfilada de “canalla” que te Drets al títol de sa Dinastía. Un grup d’historiadors ja ha localitzat, en aquest Sg XXI a un d’ells. Ara se tracta d’esbrinar quin dets altres podria ser el succesor real i Reial.

En virtut del Tractat de Casp (“Caspe”), s’usurpació del Regne és il·legal, i es drets Institucionals de la Corona de les Mallorques, i de sa Dinastia de la casa Mallorca-Foix (avui en dia existeixen descendents -al manco seguint tres arbres heràldics- en virtut de ses lleis de succesió), segueixen vigents, tant pes legitimistes com per lo que certifica s’Història.

PD: ES LEGITIMISTES BALEARS NO PROPOSEN CAP TIPO D’ESCISSIÓ RESPECTE A ESPANYA, I NO S’AVENEN DE QUE CERTES COMUNITATS TENGAN S’ESTAUS D’”HISTORIQUES”. INCLÚS CEUTA I MELILLA TENEN SA SEVA HISTÒRIA. ES LEGITIMISTES PROPOSEN UNA SOBERANIA COMPARTIDA AMB L’ESTAT ESPANYOL QUE NOMÉS REPRESENTARÍA SA NOSTRA DIGNIFICACIÓ MERESCUDA I CERTS PETITS PRIVILEGIS EN VIRTUT D’ESSER AUTÉNTICA “COMUTITAT HISTÒRICA”. HEM ESTAT S’UNIC REGNE INDEPENDENT DE LES ESPANYES I ENCARA AIXÍ CONSENTIM, MANTENGUENT NOSTRA SOBERANIA, ESTAR DE QUALQUE MANERA, BAIX SA TUTELA DEL REI D’ESPANYA (AMB SOBERNIA COMPARTIDA, COM S’HA DIT). ES LEGITIMISTES BALEARISTES, A S’ENREVÉS  DES SECESSIONISTES CATALANS I BASCONGATS CONSIDEREN UN PRIVILEGI COMPTAR AL REGNE TAMBÉ AMB SA LLENGO D’EN CERVANTES, I LAMENTEN NO HAVER TENGUT DOMINACIÓ FRANCESA PERQUÈ TAMBÉ SABRIEM FRANCÉS (ES TURISME HA FET QUE JA SAPIGUEM ANGLÉS I ALEMANY).

NOTA DE DARRERA HORA: A rel d’es comentari d’en “Joan Petit”, se reprodueix a continació sa moneda de referència:

Tenim en propietat sa darrera moneda acunyada a Mallorca, en concret, al Castell de Bellver, de finals del XIX o principis del XX, que mostra ses armes del Regne, que són Tribarrades. Com que ara s’escriu des d’un altre puesto i no tenim accés a s’arxiu numismàtic, vos oferim una altre del Sg XIX que també fou acunyada a Ciutat, concretament a s’Institut General Lul.lià. Quan fogint des francesos d’en Napoleó, Palma va acollir algunes instituciones peninsulars, com foren, entre d’altres, s’Escuola de Artillería o, por denminar-la de qualque manera, “la Casa de acunyació de la Moneda”.

Quan ses “Ceques” (cases d’acunyació de monedes) anaven caiguent baix s’enemic francés (al qual finalment derrotarem, després que l’emperador conquistés tota Europa) se destruiren. Peró quedava Palma.

Aquesta que vos mostram (1808) és una de ses monedes, que dona fe, al manco, d’es respecte del Emperador a La Casa de Mallorques:

AQUESTES MONEDES I ALTRES DE POSTERIORS CERTIFIQUEN  QUE A S’ETAD CONTEMPORÀNIA (coençá “oficialment” al 1.789) S’ACUNYABA MONEDA AMB ELS SÍMBOLS DE LA MONARQUÍA PRIVATIVA DEL REGNE DE LES MALLORQUES. I D’ALTRES CERTIFIQUEN QUE DURANT SA VIGENCIA OFICIAL D’AQUELL REGNE INDEPENDENT, EL SIMBOL DEL REGNE, EL SIMBOL DE BALEARS I TAMBÉ DE LA DINASTIA LEGITIMA, ERA ES MATEIX, ES DE SA BANDERA TRIBARRADA, VIGENT AVUI EN DIA:

AL SG XXI N’HI HA MOLTS QUE REIVINDIQUEN ELS SIMBOLS LEGITIMS,TOTS RECORDAM, AMB SAGRADA FEELDAT, SA LEGENDA: “TUIS MEMORES TUI”:

Mos ho manen nostros antics:

I ELS CONTESTAM AMB FEELDAT:

Sa Marjal, Mallorca

(Nota: es meus amics i contactes de s’antiga Mallorca continental me varen demanar informació sobre sa recerca. Per aixó, a més d’entendre es Balear, lis he volgut incloure unes paraules en francés)

PRIMICIA: UN LLIBRE SOBRE NOSTRA BANDERA

A rel d’una qüestió sobre un tema des qual sempre he tengut esment de no comentar en es Blog, ja que dit tema constitueix s’essència d’un llibre en es que encara estic fent feina, i sa qual el·laboració m’ha duit per totes ses nostres Illes (a sa recerca de testimonis gràfics i entrevistes amb Drs en História i especialistes en Heràldica) i per bona part d’Europa (s’antiga Mallorca Continental, a França, París, Barcelona, ets archius del Regne d’Aragó, sa ciutat de s’antic comptat de Foix, Amberes, etc.), vaig decidir contestar a qui me demanava, i donar un poc de llum sobre sa qüestió de sa presumpta bandera tribarrada, sa legítima del Regne Privatiu, que no cumpleix cap de ses definicións des terme heràldic de “Brisura”, arribant, amb irrefutables arguments que se feràn publics, a sa conclusió de que s’actual bandera estatutaria si és una “Brisura” (per dir-ho en poques paraules: una bandera “inadecuada”). Gent que m’ha aportat, directa o indirectament bones pistes de per on escorcollar han estat el Dr. Piña Homs, sa Dra. Massot Ramis d’Ayreflor, s’historiador i escriptor Antoni Màs i Fornés, o sa meva familiar Dra. Catalina Cantarellas Camps, ex candidata a sa Rectoria de s’UIB (a més de molts arxivers com el Mn.  Arxiver de Lluch, o Drs. i técnics de ses viles de Perpignan, Mompeller, Colliure, Foix, etc). Tots del camp de s’Història: na Catalina, Catedràtica d’Historia de l’Art i en Romàn Catedràtic en Història del Dret.

Qüestió plantejada, el 9 d’Octubre de 2009 a les 12:50, p’en “Lorenzo”:

“Me gustáría preguntarle a Toni, donde podría encontrar la historia de las tres barras de nuestro escudo, cuando se cambió y porqué, gracias”

Contestació meva, havent meditat si havia de respondre o no:

“Hola Llorenç, aquest Blog te per ara més de 100 articles, i crec que a cap se parla de s’història de sa Tribarrada. Hi ha una raó substancial: estic treballant en un llibre sobre es tema, amb col·laboració de Drs en Història (d’aquí, de Perpignan i d’altres llocs) i no he volgut adelantar res més que no siga s’animació d’una tribarrada penjada en es Blog (que ara modific perquè té una petita errada). Tenc un caramull de manifestacions (en escuts, documents, creus de terme, “goixos”, referències Llu·lianes contemporànies, mobles i altres peces d’art, numismàtica, etc, etc, de sa tribarrada. De sa tribarrada en es seu temps de sa Monarquía Privativa, i fins el mateix segle actual -avui per avui, només romàn un símbol tribarrat institucional que se exibeix a certs actes públics, peró existeix-). Som anat, entre d’altres puestos, al Rosselló (sa Mallorca Continental, reclamada per ells com a part des anomenats “Països Catalans” o com a “La Catalunya Nord”, que segons altres fonts, com és la República Francesa, constitueixen “Les Pirinées Orientals” haguent, a més, rebaixat sa categoria de sa llengua “catalana” d’oficial a “regional”) només per investigar sobre ella. Crec que he estat a tots es Palaus i Castells des Reis de les Mallorques. Per cert, se diu així, en plural, tot i que es meu carné d’Investigador de s’Arxiu del Regne (el teng des de fa més de 20 anys) digui “Regne de Mallorca”. Peró t’aportaré un parell de coses:

Sa Tribarrada parla per sí mateixa: és tal vegada una de ses banderes europees (a part de ses més antigues en es seu género) amb una càrrega simbólica tan evident, i per res fruit de l’atzar. Ses intrigues del germà de nostro Senyor el Bon Jaume II, primer rei des nostro Regne Privatiu i independent, varen fer que Jaume cercàs sa protecció d’un senyor poderós per protegir el regne continental, que era sa porció del Regne que el Rei d’aragó se volía fer seva: Mai va acceptar sa voluntat des pare de tot dos, en Jaume el Conqueridor. Ja en vida, el Conqueridor va haver de canviar el testament vàries vegades, per sa malcriança des seu fill. En un principi, València havia de ser també part del Regne de Mallorcas!, figura’t. Aqui juga un paper fonamental Ramon Llull, qui havia estat tutor des petit Jaume a Mallorca, i despres, senescal del Rei. Com a persona de més confiança den Jaume II, aquest li va aconsellar s’aliança amb la casa de Foix, poderós compte amic del Rei de França. Amb aixó matava dos aucells d’un tir: Lograva fer-se fort, i adoptava, per ses armes noves d’un Regne nou, una bandera tribarrada, per accentuar sa diferència amb la casa d’Aragó, que en tenía quatre. Ses tres barres corresponen a la casa de nostra primera Reina: Esclaramonda de Foix. Es castell sobre el blau del cel és es de s’Almudaina, i sa porció de mar indica que es “caput regni”, sa capital des regne, se troba a una illa. És molt probable que es disseny de sa bandera fos d’es própi Ramon Llull. Sa bandera ja existia a sa part continental, peró va ser el Rei Sanxo qui, des de Monpeller, la otorga oficialment a ses illes. Curiosament, es succesor d’en Sanxo, nostro Gran Rei Jaume III, va haver de vendre lo darrer que li quedava del Regne Continental per financiar s’intent de reconquistar ses illes, usurpades p’en Pere Rei d’Aragó, resultant que, -sempre august en sa dissort- va ser assessinat i decapitat a sa batalla de Lluchmajor, devant des seu fill, que en aquell moment se convertía en Jaume IV de Mallorques i també, després d’estar empresonat com a una gàvia d’un castell de Catalunya, va mirar de recuperar el Regne, sense éxit. En Jaume IV és es nostro gran “oblidat”. Segón sa tesis de molts d’experts, sa bandera actual és lo que en heràldica se diu una “Brisura”, una bandera falsa, una interpretació falsificada (pens que aposta, és a dir, imposada amb mala fe). Bastava amb reparar en sa nostra numismàtica per veure que sa bandera autonòmica habia d’esser sa tribarrada i no aixó ferest que tenim. Cap moneda espanyola du s’escut dels Borbons, sinó el del Regne, així com s’anterior Cap d’Estat, no Exhibía s’escut dels “Franco Bahamotes”, sinó el d’Espanya, que en contra de lo que creu sa gent, va tenir un perióde constitucional fins que “La Casa de la Moneda”, va adaptar s’escut als nous temps.

Bono, crec que per ara és suficient. Ja em parlarem més.

Gràcies per ses teves col·laboracions.

Toni Cantarellas, Investigador de s’Arxiu del Regne de Mallorques.

I tal vegada, lo més important, sa soberania des poble respecte es dret de triar sobre  seus símbols (dret reconescut per l’ONU i per sa Constitució Espanyola  (Catalunya va triar tenir sa “senyera” própia des deus “Senyors”: Sa mateixa que Aragó)

29-10-09 

Tot i es desbarats d’en Miquel Garau (que en virtut de sa gramàtica des qual és s’unic  ”kefe” i a més no s’aclara, com ningú des seus seguidors, perquè entre d’altres coses es seu propi nom, en virtut a ses lleis que ell va baratant, va pasar de “Miguel” a “Miquel”, i després de “Michèl” a “Mikèl” -ja no se cert que nom, pero és ben cert que es seu companyeros de sa policia nacional li diven “Miguel”). De totes maneres, contestant a una pregunta que me varen fer s’altre dia, m’estim a en Garau que al decadent i desacreditat Lluís Cerdó, al qual definiria com “un homo sense amics”. Crec que s’actual bruxula d’en Lluís Cerdó marca el Gregal allà a on tocaría marcar el Mestral, que ha perdut “S’aigo des Bril”. Per sa gent balearista, sense excepció, en Cerdó ha pergut es cap, ha perdut el Nord, o pitjor: s’ha girat sa camia a canvi de no sabem qué. Al manco puc aportar qualque exemple que en Garau, es qual també “no és tot” (segons s’opinió des gonellisme hortodoxe), ha estat al manco sempre conseqüent amb ses seves idees i va demostrar tenir (en missatge recuperat que guardava a s’hemeroteca i a continuació reproduiré) major bohonomia que s’altre “Quixot” -. També se parlarà, de passada, d’un individu anomenat “JORGE CAMPOS”, que segons comentaris i indicis, no és una persona de sa qual un homo condret puga dir “El duría a Lluch“. És triar entre dos -i entre tres- que no fan cap honor al llegat de qui s’amagava baix es pseudónim de “Pep Gonella” (per cert, un homo intel·ligentissim que va aconseguir que en Borja Moll li dedicàs un llibre -avui exhaurit-), peró dic, en sa meva opinió, i en nom de molts de balearistes, quí és “manco pitjor” que s’altre. I tots tres tenen una cosa en comú (ni tan sols la tenía s’expeditu Jaume Martorell, al seu sia): no lis convoca ningú que se consideri un balearista condret en sa línia sociolingüística des mencionat “Pep Gonella”.

 1er.- Declaració de Principis Ètics d’en Miquel Garau:

 (i recod que de porcs “Cerdos” i Senyors, de casta han de venir)

 ADICIÓ AN AQUEST ARTICLE SENSE CONCLOURE:

UN LLUM D’ESPERANÇA

15/04/08

“Motius d’alegría”

“Com que val més qualque còsa que no rês, estam molt contens de veure com es baléarisme agafa forsa de cada vegada més, encara que siga pe’sa part d’es gonellisme no rupturiste, o sía, es sectó d’aquéis qui no s’hi opòsan a s’unificació de sas llengos baléàrica, valenciana y catalana emb una totasòla, però no obstant vòlen que a cada puesto s’en respètti es “dialècte” o “modalidat”.

D’es Blog de Mikel Garau

 Aquesta manifestació, d’un personatge ferm en ses seves conviccións (que van un poc “a la puta”) l’honora perquè se mostra obert a opinions divergents a ses seves. Res més a dir.

En quant en Lluís Cerdó, per justifircar-se filològicament sovint cita s’Institut Fabrista d’Estudis Catalans, na Moll -antiga amiga seva: En Lluís bravetjava de que n’Aina el telefonàs per consultes filològiques (tot està enregistrat)-, o ets Independispestes diaris com “L’Avui”, el “Diari de Balears” o inclús es fulletó de “El Lobby per l’Independència”, a on ha tengut sa desvergonya de publicar, perqué es diaris normals ja no li fan cas. Fa poc temps va dir al seu mèdi de comunicació “Es Forum Mallorquí”: <Justament fa tres dies va sortir publicat un article a l’Avui que en parla (…)>.

I per sebre des seu ferotge sentiment anti-espanyol (pens que atribuïble a un complexe d’ ”Edipo” no superat, donat s’espanyolisme des seus pares i padrins, i de s’origen no assimilat de sa mara: na Fernández) només s’ha de llegir al periodista, escriptor i filóleg Romàn Piña, amb es qual vaig conversar i, haguent escrit s’article “El Lenguje de los Cerdos” (editant sa foto d’un porc) me va agraïr es fet de donar-li qualque informació d’en Lluís, des qual no tenia ni idea de qui era o lo que representava. Tanmateix no s’ho va llegir. Sa gent passa d’ell.

A part des continent, es contingut des missatge d’en Garau el trob molt encertat, si be crec que mentes no renuncíi a sa seva desafortunada gramàtica -és com si ets hispanoparlants adoptasin sa Gramàtica d’en Nebrija o del Quixot-  (vaig coneixer ses seves “revolucionaries” tesis quan me relacionava, en clau de companyó, amb es própi Miquel -fou convidat a ca seva i tot, es mateix dia que vaig visitar a Jaume Martorell -al Cel sia- a ca seva), no res a fer a dins sa CEB (Coordinadora d’Entidats Balearistes. Dit encertat missatge de germanor, no mai hagués signat de cap manera en Cerdó, personatje molt individualista, peronatge que ha baratat d’idees, fill de militars franquistes, per donar-li més coseta a sa paradoxa.

Desefortunadament, Don Lluís, qui fou,una temporadeta espanyolista per tradició milirar familiar, i després, per un petit temps capdevanter en sa causa gonellista (definint-se a ell mateix com a seguidor de ses tesis d’en Pep Gonella publicada al 1972, quan es própi Lluis encara era des nostros i se considerava deixeble de ses tesis gonelles contra ses tesis des seu principal enemic -i aleshores insconcient promotor: Francesc de Borja Moll, que també va girar camia i se va fer fabrista traïcionant així al seu mestre Mn. Alcover-), fins a que va pasar a reclamar sa nostra llengo en un misatge molt explícit, en nom de s’associació “Cultura i Llibertat” (de sa que fou directiu: “Català no, Gràcies: Volem es Mallorquí“), que en aquella època (ses ferratines varen tenir molt d’exit -jo guard enfilada-), se manifestava diàfament com “anticatalanista”, essent “soci” d’un tal Rodriguez Viñals.

En Lluís representa com ningú un canvi d’orientació “ideológica” (no sabem cert si hi ha p’en mitg qualque retribució monetària: ja se va cuidar de fer bona amistat amb n’Aina Moll) radical que mai s’ha vist. Encara ses idees desbaratades d’en Mikèl Garau, es qual, al manco, i en nom des que escribim aixó, ha donat un misstage molt diferent, sempre conseqüent amb ses seves desbaratades hipótesis (el consideram com una espèci des “Quixot de les Mallorques”, un tipo al qui li falta qualque “aigo des Bril”) peró al manco se l’hi ha de reconeixer com a un pensador coherent, cosa que no pot demostrar Don Lluis Cerdó, que com un Quixot especular a s’atre, confón es nostros mallorquiníssims molins amb “fatxes espanyolistes” -sa seva darrera obsessió, que el du, conseqüentment, a postures filocatalanistes-.

En definifiva, dos Quixots polemistes enfrontats al marge des gonellisme vertader, que no coneixen o no assimilen sa nostra dita d’arrel aristotèlica de que “Entre poc i masa, sa mesura passa”.

JORGE CAMPOS o “El Tío Jorge de la Nueva Mallorca“: Només dir que en opinió generalitzada des balearistes, tot i que duga es mando d’una entitat anomenada “CÍRCULO BALEAR” (si, escrit en castellà), se tracta d’un individu que només acudeix a ses seves própies convocatories, sempre en coordinacio de NUEVAS GENERACIONES DEL PP, i que ja ha mostrat es llautó, com és es cas d’en LAPORTA en es Barça, fent evident que sa seva Associació Pseudocultural i pseudo-defensora de “ses modalitats”, és només una plataforma per promocionar-se políticament. Entrarà en es PP. I com diría ell, que no parla mallorquí: “Tiempo al tiempo”.

Toni Cantarellas.

REPRODUCCIÓ CRÓNICA ORIGINAL:

“El pasado Domingo sobre las 12:30, se congregó una representación de las principales figuras significativas de varias Asociaciones Culturales convocadas por la recién constituida “Coordinadora d’Entidats Balearistes” (“CEB”), asociación cívica que trata de de reunir a los responsables de diferentes sitos Webs, “Blogs” o personalidades significativas que tienen en común la determinación de dignificar la personalidad identitaria Balear confrontando, siempre en términos cívicos (se cita a los convocantes) “la tesis de otras entidades como la Obra Cultural Balear y sus aliados de ERC-UM-PSM y otros, que sólo se avienen a dignificar la cultura propia de los supestos países catalanes, países en donde, según todos los miembros asociados a la dicha coordinadora, las Islas Balerares, o dicho de otra manera, el antiguo Reino Privativo de Las Mallorcas, que a demás del Archipiélago, comprendía las tierras rosellonesas del actual departametro de la República francesa de los Pirineos Orientales, no desea pertenecer”. Uno de los principales avales de esta tesis, a demás de datos demoscópicos, es la evidencia histórica del otorgamiento, por parte del rey Sancho, de la bandera propia y legítima del Reino en documento enviado a Palma, capital de dicho Reino, desde Mompeller. El motivo de la reunión era el 660 aniversario de la muerte de Jaime III, con quien se acaba nuestro Reino Privativo, que desde entonces, pasa a manos de Aragón.

El periodista Antonio Cantarellas, principal convocante (miszelani.wordpress.com), entonó un “mea culpa” por no haber dado los datos precisos de la ubicación del homenaje hasta el día anterior al evento (“El CEB se acaba de constituir y ha sido su primera experiencia, tomamos nota para el futuro”). Los representantes de las entidades balearistas se congregaron en el monumento a Jaime III, en el llamado “Camp de sa Batalla”, ubicado fuera del término de Lluchmajor, mientras que decenas de asistentes (sobretodo provenientes de Palma), lo hicieron en la Avenida Jaume III de dicha villa, en el otro monumento dedicado al mencionado Rey. Al final se celebró una comida multitudinaria en la que se leyeron poemas de Antonia Salvà, del propio Cantarellas y del Premio Ramón Llull y mención de honor de la UNESCO, Don Lorenzo Vidal Vidal, que justa ayer, en nombre del DENIP, expresó vía mail su emocionado apoyo al evento, desde tierras peninsulares, en una dirección de correo dedicada al evento en cuestión, en la cual no han parado de recibirse decenas de felicitaciones, así como las “justificaciones innecesarias” de gente relevante en esta causa que lamentó su ausencia, como Tomás Ribot (de “Regne de Mallorca”), miembro muy activo en la cuestión de la convocatoria y que tuvo que ser hospitalizado el mismo domingo, o el escritor Mateu Cañellas (de “Sa Pàtria mallorquina”), cuyo último libro (ahora prepara la segunda parte) fue alabado en la voz erudita de Antonio Alemany.

Cabe destacar que el último mail recibido hasta la fecha, proviene de la ONG “Survival”, a la que muchos de los “Balearistas” están afiliados, y que aprovechado el agradecimiento de la comunicación de la convocatoria, se excusa por no poder dar cobertura al evento porque la naturaleza del mismo difiere de su pragmática filosofía antropológica, que defender preferencialmente culturas amenazadas y no-contactadas, (-Survival no recibe los ingresos ni disfruta del presupuesto de otras ONG’s como “Greenpeace” o “Médicos del Mundo”: atiende al teléfono la mimísma responsable de la delegació española, y esto lo dice todo-), con lo cual informan únicamente sobre etnias que aún viven en el paleolítico o el neolítico, fases de la civilización de las cuales provienen los baleares: “Bale-Yaróh” -en fenicio: maestros en el arte de lanzar piedras (honderos, tradicción multilenaria que aún se practica en todas las islas del archipiélago)-.

Destacar, asimismo, que al final de la jornada, todas las ofrendas florales fueron trasladadas a “Sa Creu” del llamado “Camp de sa Batalla”, que ofreció el homenaje floral más notorio y vistoso de las últimas décadas, y a pesar de que nunca han faltado las ofrendas que hacen buena la inscripición “Tui Memores Tui” (“Los tuyos te recuerdan”), posiblemente la ofrenda más vistosa del último siglo

La CEB asimila, salvando las distancias, al hijo de Jaime III: el Rey Jaime IV, como “el último mohicano”, sólo que en esta ocasión el “mohicano oficial” dejó tantos verdaderos aliados, vasallos y nobles fieles a la causa de la dignidad identitaria del pueblo Balear, que la semilla sembrada en los hechos y crónicas históricas, han fructificado en que el último, no haya sido jamás el último. Los Balearistas siguen una particular tesis legitimista y de vindicación de su cultura diferenciada, que perdona pero no olvida.

De sa Premsa, 28-10-09

Tui Memores Tui

NOTICIA OFERIDA PER “REGNE DE MALLORCA”

Aquests d’adalt són es valents que varen anar diumenge a fer una ofrena floral a s’obelisc des Camp de sa Batalla a Lluchmajor, per commemorar es 660 aniversari de sa mort (assassinat) des nostro Rei Jaume III i sa fí des Regne Privatiu de Mallorca.

Jo no hi vaig poder assistir per culpa d’una alèrgia molt greu que me va deixar dins es llit, diumenge, i afònic durant 2 dies. Vos puc ben assegurar que me va sebre molt de greu.

Només vull donar-li an en Toni Cantarellas sa meva enhorabona més sincera per lo que va poder organitzar en una semana i mitja escasa.

Per altra banda, on era es “Círculo Balear”? On? Se l’esperava? Tenia sa gran oportunitat de demostrar es seu balearisme de bon de veres; se demostra anant es 25/10/2009 a Lluchmajor a fer s’ofrena a sa creu que conmemora sa batalla on va morir en Jaume III, no anant a oferir flors a sa Plaça d’Espanya cada 30 o 31 de Desembre per commemorar, ja que mos posam en aquest plà, una matança de mallorquins (sí, senyors, dia 31/12/1229 en Jaume I, un rei foraster, va matar mallorquins, moros, però tan o més mallorquins que vostès o jo) de fa 7 sigles.

Per prendre’n bona nota. matança de mallorquins (sí, senyors, dia 31/12/1229 en Jaume I, un rei foraster, va matar mallorquins, moros, però tan o més mallorquins que vostès o jo) de fa 7 sigles. Per prendre’n bona nota.

Tomàs Ribot.

(També se fa ressó “Unitad Balear”, “Miszelani.worpress.com”, “Mallorquinistes”, o diaris digitals nacionals com “El Librepensador”, “Periodista Local”, “Gobedia”, “Foro Ciudad”, etc, etc.)

Me guard moltes més proves de s’imbsumissió cívica i sa lluita per dignificar sa nostra identitat, peró vet aquí altres proves des divorci entre es poble i ses institucions (aquests cartells fóren distribits per tota Mallorca -es possible que també a ses demés illes, i es seus promotors lograren mils de firmes a favor des Balear):

Aquestes són fotografies preses per un servidor i perteneixen al meu arxiu sociolingüístic. No són massa bones, encara no hi havia càmeres digitals i no les he tractades perquè se vegin millor. Aquesta gent no va disfrutar de cap subvenció mentres que sa multimil·lionaria OCB se feia d’or. Varen triar un siurell com a símbol. S’Obra Cultural, en es seu logo, empra sa senyera catalana.

Sense Comentaris:

S’Agent Secret Zero-Zero-Algaida compta en aquesta pelicul·la amb s’intervenció estelar des seu amic català, protagonista de films com:

Sense Comentaris

Dues Observacions:

1.- Quan un Diari d’en Serra s’en riu des “Sexapartit” és una garantia més feel que qualsevol dada demoscòpica de que ses coses canviaràn a ses properes eleccions.

2.- Me permet reproduïr coses d’altres diaris (sempre anomenant sa font), perquè ja estic fart de que es me plagien a jo no anomenen cap font o inspiració. Ahir a “Diario de Mallorca” un periodista compara sa darrera d’en Laporta amb es K.K.Klan, cosa que jo havia dit bastants de díes abans. I es títol d’aquesta pel·licula que pareix que feràn prest, es sospitosament parescut a un antic article meu titulat: “Guardiola Jones a sa recerca des seny perdut”. No és sa primera vegada ni serà sa darrera. Ni és impossible que només se tracti de casualitats. M’honoren aquestes casualitats.

UNA AFICIÓ COM SA CULÉ NO HA DE PERMETRE AIXÓ. NO ES DEPORTIU, NO ÉS ÈTIC, NO FA SENYOR, NO DONA CAP INDICI DES “SENY” DES CATALANS. PERDÓ PES TITOL, SI ÉS QUE PAREIX OFENSIU, PERÓ FORMA PART, EN CLAU IRÓNICA, DE SA CRÍTICA A UNA PERSONA QUE ANTEPOSA ES SEUS INTERESOS PERSONALS PER DAMUNT DE TOT, I QUE FA MALBÉ AL BARCELONISME, A S’ESPERIT DEPORTIU I A SA DECLARACIÓ DE SA CARTA OLÍMPICA, QUE DE QUALQUE MANERA, REPRESENTA TOT AQUEST MON COMPETITIU, LÚDIC I SÀ, EN ES QUE NO HAURIA D’HAVER INTERESSOS POLÍTICS.

És un vertader insult a totes ses aficions del Barça que no són catalanistes (a reu de tot l’Estat), inclús pes catalans periquitos i molta gent catalana del própi Barça.

PERDONAU AQUEST “BARRELET” ABANS DE TOT I “MERENGUE” ABANS QUE “CULÉ”. HE DE TREBALLAR ES MEU HOMENATGE AL BARÇA I SOBRETOT, AL QUE M’INTERESA MÉS COM A PERSONATGE, DON PEP GUARDIOLA, UN HEROI QUE COMPTA EXACTAMENT AMB SA MEVA EDAT.

NOMÉS VULL DIR, PER MAJOR COMPLACÈNCIA DES CULÉS, QUE COM MOLT BE APUNTAVA AHIR “EL MUNDO” (Perquè després es catalans xerrin malament d’aquest diari), AL BARÇA ENCARA LI RESTAN 2 COMPTECIONS (dues Copes més) CORRESPONENTS A AQUESTA TEMPORADA: SUPERCOPA I S’INTERCONTINENTAL. A MÉS, DIC JO, TROFEUS MENORS (i no ho sé perqué no som seguidor del Barça) TAMBÉ COMPTEN: HI HAVIA, A PRETEMPORADA, EL “GAMPER” I “LA COPA DE CATALUNYA”. Per jo no són menors. No m’en record des resultat Barça-Villarreal, peró si sé que es “periquitos” varen tombar el Barça (el Mallorca també). PER LO TANT, SA COPA CATALUNYA, NO ÉS CAP COPA AGARANTIDA PEL BARÇA. ES “GAMPER” NO SE COM VA, PERÓ AL MINI-CAMPIONAT QUE ORGANITZA EL MALLORCA SEMPRE VE EL “BOCA JUNIOR’S” O EQUIPS D’AQUESTA IMPORTÀNCIA. PER LO TANT, NO VEIG TANT CLAR QUE SIGAN “TROFEUS MENORS”. EN CUALSEVOL CAS, EL “BARÇA” TE ENCARA DUES CITES MOLT IMPORTANTS PER ACABAR DE PASSAR A S’HISTÒRIA AMB TOTES SES DE SA LLEI.

1 de Junio de 2009

Lo prometido es deuda. Muchos amigos míos del “Barça” a los que felicité me pidieron que hiciera este artículo. Por ello, me adelanté a a hacer la composición que lo precede dando la enhorabuena al Barcelona por su triplete y por ser el mejor equipo del mundo, pero me he demorado en desarrollarlo porque le quería dar un enfoque diferente. La verdad es que no sé demasiado de fútbol, no voy más allá de los conocimientos del típico hincha (del Mallorca), que son, ante todo, viscerales, poco técnicos, y no me sé ni la alineación de mi propio equipo. ¿Cómo voy a saber pues la del Barça, más allá de sus más preminentes jugadores?. Dicen que en España hay tantos potenciales seleccionadores y técnicos como aficionados al fútbol. Pero yo me salgo del tópico. En este sentido debo reconocer que soy más modesto. Además, creo que es uno de los peores trabajos que te pueden tocar en suerte: si siendo aficionado lo pasas puta cuando tu equipo va mal, me pregunto cual sería tu sufrimiento si además te va el pan en ello. Cada principio de temporada vemos rodar cabezas de entrenadores en la zona baja de la tabla.

Otra reflexión obligada es mi incomprensión hacia el odio en el deporte: la actitud “anti”. En España hay dos equipos por excelencia, que son el Barça y el Madrid, y sus aficiones tienen (y entiendo que han de tener) una rivalidad obligada. Una rivalidad natural y deportiva. Pero alegrarse de las desgracias ajenas, o enajenarse por las alegrias del otro, es una actitud antideportiva. Porque se trata de fútbol, y aunque el fútbol sea un negocio millonario, se trata eminente y esencialmente de un deporte, no lo olvidemos.

Siempre tuve simpatía por Guardiola. Si no recuerdo mal, como jugador, fue partícipe de aquel maravilloso “Dream Team” que Cruiff forjara en los 80-90. Siempre fue un chico discreto. Ahora, a los 38 años (todavía hay jugadores activos a su edad), sigue siendo un chico. Es como el eterno chico, como el Peter Pan de la Masía. Más allá de glorias épicas, Guardiola ha culminado la maravilla más grandiosa que podía ganar para Cataluña, pues que ha recuperado aquel provervial rasgo por el que antaño caracterizábamos a la personalidad catalana y que últimamente parecía desaparecido del mapa: “El Seny”.

El chico Guardiola tiene más “Seny” que toda la Generalitat junta. A propósito de los rumores de su propuesta como “Premio Príncipe de Asturias”, el chico Guardiola, con franciscana modestia y un poco de sonrojo, dijo que le parecía exagerado, que un premio tan prestigioso se otorga a toda una carrera y él sólo acaba de empezar. Con muy buen pié pero sólo el del primer paso. Yo creo que no es del todo cierto. Guardiola lleva a sus espaldas un montón de partidos jugados tanto con el Barça como con la selección Nacional. Yo le daría el premio.

Ah!, y por cierto, la aventura continúa. No sé que fue de trofeos menores propios de pretemporada, como el Gamper o la Copa de Catalunya, que también cuentan, pero el “triplete” puede ir aún más lejos: Aún queda por jugar una Supercopa y una Intercontinental. Puede ser apoteósico.

A AQUEST EL RESPECTAM (TAN DE BÓ FOS NOSTRO):

A AQUEST NO: ÉS UN POLÍTIC, NO UN AMANT DES DEPORT: