BIEL BOSCH. IN MEMORIAM.

 

Sa mostra més evident de que aquest Blog s’està fent gros i popular és un fet real i a sa vegada trist (peró sa vida és així): desafortunadament, peró també inexorablement, ja s’inclouen Necrològiques.
Quan me varen animar (entre ells, s’historiador Antoni Más i Fornés) a crear un Blog, mai hagués pensat que aquest inclouria alló que en es temps d’es “Caudillo” anomaven “Ecos de Sociedad” i que abastaven “bodas, bautizos, comuniones, necrológicas y rumorologias varias”, però sense arribar mai a sa pornografia mediàtica que avui en dia mos ofereix sa televisió i sa denominada “premsa rosa, premsa des cor”, premsa de visceres, sang i articles de xarcuteria barata, o sia. Per això avui vull donar ses gràcies al grup Serra, concretament an en Tolo Jaume, per haver tengut es detall de reservar un espall a s’ “ULTIMA HORA” per unes paraules en relació al recent desaparescut Gabriel Bosch Ferrà.
Des de que vaig remodelar es Blog, fent-lo operatiu per jo, prescindint d’enviar es meus articles a un tercer per publicar-los, no havia tengut oportunitat de complir amb aquesta obligació. Darrerament havien abandonat aquest mon sa meva estimada padrina, es propi Joan Bosch Armegol (es fill d’en Bosch Ferrà, mon conco), sa meva estimada Rose-Marie, dona de Don Lluís Morell García-Ruiz, etc. Hauria volgut dir quatre paraules sobre tots ells.

Aquesta vegada sa perdua és, com de costum, especialment emocionant, i dic emocionant perquè no s’ha de dir “trist”. No sería correcte. Sa tristor, sa processó se dú per dedins, peró també és vera que es temps tot ho cura. Com va dir ahir es mossèn de sa meva parroquia de Santa Tereseta (adjunta a sa meva antiga escola de Santa María), es pàs a un mon millor no te perquè ser un motiu de depressió o profunda llàstima per ningú. Per ningú. A jo m’ho ofereix una oportunitat per, a la fi, dir quatre paraules sobre aquesta persona -en Biel- que des de que tenc memòria d’ell (mos duiem més de mitg segle), anava sempre com un pincell -el salmó (sobretot a ses camies, normalment amb un mocador) era un color molt estimat per ell, que com es tenistes de s’època d’en René Lacoste, era un autèntic Dandy- fent gala, amb sa seva presència, de sa seva senyoria i bohonomia. Casat amb sa “meva padrina virtual o política” Dona Núria d’Armergol Zaragoza (lo més granat de s’aristocràcia catalana, tot i que ella sempre s’ha fet dir només “Nuri” i ha passat sobiranament des “DE” que per dret hauria de precedir al seu llinatge) i pare de tres fills, dos des quals mos varen deixar abans d’ell (record amb especial estimança al meu conco Joan, també excel·lent tenista a sa seva joventut, pilot de ral·lis i excel·lent persona), en Biel era un entusiasta lector. Sovint comentavem sobre ses històries d’en Vázquez Figueroa, escriptor comercial, si, peró bo. També recitava, amb sa memória d’un homo de casi 90 anys i sa sensibilitat d’una persona més enfora de consideracions de longevitat, llargs i apasionats poemes d’en Federico Garcia-Lorca. Sempre, amb motiu d’un passatje d’una novel·la o d’uns versos sobre es Guadalquivir, aprofitava per fer-me reflexions més enllá de lo merament descriptiu sobre la mar (coriosament, mai varem parlar de tennis). La mar, sempre la mar.
A ell li dec substancioses anècdotes (confesions que tal vegada per aquesta diferència d’edat, per sa nostra especial conexió, no va gosar dir a ningú més) sobre en Camilo Jose Cela Trulock, des qual era molt amic. En Biel, un poc “més formal”, un poc manco galaic, un poc més mallorquí, vaja, pensava que en Cela era un poc groller. Com que en Biel era molt bon mariner, en Cela, que tenia sa costum de “batiar” es seus amics, li deia an en Biel amb lo nom de “pirata”. I en Biel, certament, a la vegada de bon mariner, tenia -en aquells temps en que encara vivia es “major pirata des Mediterrani”- qualque cosa de corsari. Restes d’ànfores, quatre monedes gregues i un parell de fotos de “pecis”** donaven fe d’aixó. Parlant de corsaris, he de dir que també guard d’en Biel qualque anècdota sobre es corsari cinematogràfic per excel·lència: N’Errol Flynn. Històries de primera mà (com qualcuna de sa Guerra Civil) que encara avui en dia farien empagair a bales perdudes com na Paris Hilton o es més brusquers des Rockanroll’s Stars actuals.
In Memoriam

**“Peci”, des castellà “Pecio”, vaixell enfonsat. Ho propós com a paraula per sa Reial Acadèmia de sa Llengua Balear.

Toni Cantarellas